El teorema d’Arrow simplement va formalitzar el que és obvi: si Joan vol anar al cinema, Raúl al teatre i Carmen a l’òpera, ¿què volen Joan, Raúl i Carmen? I fins i tot si Joan i Raúl es posen d’acord per anar al cinema (o, per exemple, violar Carmen), què vol aquesta mateixa «societat-grup-poble-nació-col·lectiu», composta per «Joan, Raúl i Carmen »?

La regla de la majoria, comunament acceptada com l’aplicació pràctica de la «democràcia» (el poder per al «poble», és a dir, un percentatge arbitrari d’un grup arbitràriament definit, en algun sistema electoral arbitrari) no té res de sagrat, legítim, oficial o lògic. És simplement l’expressió de la «llei del més fort», una mena de drecera sofisticat per evitar d’haver de resoldre l’assumpte mitjançant la violència (on se suposa que prevaldria de la mateixa manera el grup més nombrós). De cap manera, però, hauria de ser vista com l’expressió d’alguna «voluntat col·lectiva», que no és un concepte vàlid: el 50,00% no és més «oficial» que un 20%, un 40% o un 80, 43%.

Aquells que són més iguals que altres

La impossibilitat d’una decisió col·lectiva única i legítima, per tant, condemna tot el col·lectivisme des del principi. Això es pot observar fàcilment en la pràctica: Quins són els règims en què alguns individus particulars tenen el major poder? Amb el culte a la personalitat més profús, la celebració gairebé mística d’alguns individus egoistes per part de milions de persones? Els anomenats règims col·lectivistes.

Hitler, Stalin, Lenin, Castro, Khomeini, Mao, Kim Jong-um, etc., haurien de ser considerats «col·lectivistes»? Això no té cap sentit. El que vol entendre el món ha apegar a l’estricte individualisme metodològic¹. Més que la filosofia, són els interessos individuals (que siguin o no correctament entesos) els que expliquen el món.

Així, aquells que com Ayn Rand o Isabel Paterson² contrasten l’individualisme i el col·lectivisme, s’equivoquen en la mesura que plantegen això com una dicotomia vàlida, l’elecció entre dues visions coherents del món, elegides ex ante i despré seguides a peu de la lletra pels seus respectius partidaris.

En realitat, però, aquesta no és una lluita ideològica o filosòfica: la qüestió principal en el món no és l’elecció entre dues filosofies coherents que s’oposarien.

Sacrificis i beneficiaris dels mateixos

Prenguem el cas del feixisme:

Per il liberalismo (come per la democrazia e il socialismo), l’individuo è fine, la società è mezzo; nè è concepibile che l’individuo, che è fine, possa mai assumere il valore di mezzo. Per il fascismo la società è fine e l’individuo è mezzo, e tutta la vita della società consiste nell’assumere l’individuo come strumento dei fini sociali.

[Per al liberalisme (com per a la democràcia i el socialisme), l’individu és un fi, la societat un mitjà; ni és concebible per al liberalisme que l’individu, que és un fi, pugui servir alguna vegada com a mitjà. Per al feixisme, al contrari, la societat és un fi i l’individu un mitjà, i tota la vida de la societat consisteix a usar individus com a instruments per als seus fins socials.]

— Alfredo Rocco, Ministre de la Justícia (1925-1932), «La Dottrina Politica del Fascismo [La Dottrina Política del Feixisme]», 1925.

Per descomptat, Rocco s’equivoca sobre la democràcia, i més encara sobre el socialisme: heus aquí el que el (nacional-)socialista Goebbels deia al mateix temps:

Sozialist sein: das heißt, das Ich dem Du unterordnen, die Persönlichkeit der Gesamtheit zum Opfer bringen. Sozialismus ist im tiefsten Sinne Dienst.

[Ser socialista vol dir subordinar el Jo al Tu, sacrificar la individualitat per al benefici del col·lectiu. El socialisme és en el sentit més profund servei.] — Goebbels, Michael: ein Deutsches Schicksal in Tagebuchblattern, 1926.

En tots dos casos, per tant, el punt important és el sacrifici de l’individu en benefici del col·lectiu. Però qui és aquest «col·lectiu» sinó «un grup d’individus»? És per tant un sacrifici d’individus, però ... en quina mesura, i per a qui, exactament? Perquè de fet, si tots els individus d’una societat fossin sacrificats³, ¿qui i què romandria?

Societat i persones

Com solia dir Thatcher, « no hi ha societat », o millor dit, no hi ha una sola societat⁴. «Societat» és una abstracció, i en la pràctica sempre vol dir altres persones. Sacrificar un individu en nom i en benefici de la societat significa llavors sacrificar en benefici o per decisió d’altres persones. Les úniques preguntes llavors són qui és sacrificat per qui i per a qui; qui pren les decisions en nom del «col·lectiu» i qui està exempt de fer part dels sacrificats.

En què consisteix el col·lectivisme, doncs? En mera propaganda per idiotes útils. És irracional i inconsistent, destinat només a justificar un governant existent (o el líder d’un futur cop d’estat): fer que altres acceptin l’autor de la propaganda com el seu amo «legítim», titular del poder de decidir en nom del «col·lectiu »: no rebel·lar-se contra les seves decisions egoistes d’sacrificarles per al seu propi benefici.

No és coincidència, per tant, si els règims col·lectivistes, típicament «dictadures igualitàries», es basen sempre en la hipocresia: ja que no tenen una filosofia semànticament vàlida, ja que tota la seva estructura es basa en contradiccions permanents (doblepensar), els arguments d’aquells que dominen les dictadures trucades col·lectivistes no són llavors res més que pretextos ad hoc, eines retòriques que només uns pocs idiotes útils es prenen seriosament (i certament no els propis col·lectivistes).

El col·lectivisme és una mentida total. No s’oposa a les desigualtats, no s’oposa als guanys, no s’oposa a la «explotació»⁵ i molt menys a l’egoisme. Ni tan sols s’oposa a l’individualisme: el seu únic enemic és el Dret natural : promou el poder il·limitat per a certs individus, l’arbitrarietat, el nihilisme, en contra del reconeixement d’un conjunt únic de regles, que s’aplicaria de forma idèntica a totes les persones.

El col·lectivisme no és res més que una estratègia política practicada per alguns individus per augmentar el seu poder sobre altres individus, amb egoisme i arrogància immoral, per ser els que exploten, els que es lucren, els que acaparen el poder i governen sobre altres individus. Res més.

Els idiotes útils del buit

Té sentit llavors distingir els col·lectivistes que són sincers (o pretenen ser-ho), els «idealistes enganyats», d’aquells que no ho són? En realitat no.

Els primers són els idiotes útils dels segons (la història està plena d’exemples d’ajudants del mal sobre la mort del qual ningú vessarà llàgrimes), ¿hauríem realment perdonar els idiotes útils que dediquen les seves vides a lluitar per un objectiu, sense parar-se cinc minuts a preguntar-se a si mateixos què tenen dret o no a fer amb les seves vides i les dels altres?

Però... i els segons, de qui són ells els idiotes útils?

Durant trenta anys, els comunistes d’Occident han estat els idiotes útils dels apparatchiks soviètics, que al seu torn eren els idiotes útils de Stalin: idiotes útils de psicòpates inútils. Però el mateix Stalin, què ha aconseguit? El progrés inimaginable del capitalisme i del transhumanisme, del qual el socialisme priva els que assassina, explota i empobreix, ell tampoc va arribar a gaudir-lo. Buscant només un poder sàdic i fràgil sobre uns quants desgraciats hambrientes⁶, l’únic guanyador inqüestionable i definitiu és la destrucció, la mort, el no-res⁷.

Si els col·lectivistes estúpids són, per tant, els idiotes útils dels col·lectivistes psicopàtics, al final de la cadena tots no són més que això: idiotes útils del buit.